el-codigo-negro-y-la-real-cedula-de-1789-los-reglamentos-esclavistas-de-francia-y-espan%cc%83a

Del «Codi Negre» al «Gènere en disputa»

La reforma de la llei de l’abortament presentada pel PP, al 2014, tornà posar al centre del debat, no només la gestió política del cos reproductiu, sino també, la seva relació amb el dret de propietat privada en el contexte de l’economia neolliberal.

Aquesta carta del Bisbe, fa pensar en l’existència del marketing conciliar, a la vegada de semblar una estratègia per mermar l’acció directa i la solidaritat d’aquests dies amb les Feministes Encausades:

L’empresonament i l’apropiació dels cossos ha estat una costum de la cultura patriarcal (expañola i catalana). ¿Potser el Bisbat vol saber fins a on estan/estem disposades a arribar el 28 de setembre?

Si encara volem/hem de reivindicar la història de l’emancipació de la dona front la comunitat, que a la vegada comporti una individualització judicial, (una independència productiva, reproductiva, fiscal i econòmica) tenim un mal pronòstic per aquest judici, com ha passat històricament amb les treballadores que es reapropiaven de la violència que la patronal exercia sobre els seus cossos, la dimensió comuna de la vida i els seus problemes.

En canvi, si desplacem aquesta falsa alternativa i afirmem llavors que “no mana el jutje”, i que no manen les encausades (sobre els seus propis cossos). L’atzarosa trajectòria vital em sitúa ara en aquest instant, escrivint mentre escolto de nou a la filòsofa catalana Marina Garcés, proposant trencar amb la trampa de la reductibilitat del cos a una unitat individual i les circunstancies externes que les fan anar a judici: “No hi ha abortaments lliures, hi ha abortaments dignes”. Pensar-ho sense trampes i des del vincle facilitarà aquesta reflexió:

No són purs drets individuals, perque la possibilitat d’abortar és un problema comú a totes les dones i remet (en forma de rebuig a la gestació d’un fill o afrontat-ho col·lectivament) a la irreductibilitat del jo, i plantetja a la vegada problemes comuns: “no hi ha abortament sense una qüestió problemàtica” (del més al menys dramàtic), i perquè aquests problemes (afectius, de cultura sexual, violència laboral, econòmica, de tabús socials) no es converteixin per la via del “dret al propi cos” en un “problema individual”.

Per allò del “dret al propi cos”: ¿què voldrà aportar a la lluita feminista el Bisbe? Tornarà separar ànima i cos? ¿Farà autocrítica per segles d’una cultura basada en la radical expropiació de la terra i el cos de les dones, colonial i esclavista, com és la cristiana?

Aquesta carta deixa llavors dues opcions  filosòfiques (no excluients) a les activistes antipatriarcals de Mallorca, al respecte d’on posar el cos els dies 28, 29 i 30 d’aquest mes:

1) O bé afirmar el cos com a nus de relacions (físiques, anatòmiques, biològiques, significants, d’expresions, simbolismes i còdis). Considerant així que “La noció de propietat demana sempre que hi hagi un expropiat” i que és contradictori cridar a una revolta dels cossos inapropiables, a la vegada que es segueix reivindicant el dret a l’abortament.

2) O bé seguir transitant col·lectivament l’episteme-desobediència, per sostenir projectes de comunicació com aquest i organitzar la ràbia a partir de la relació entre foné, la veu i els marges d’allò que no es pot dir, considerant així el cos sexuat (cos-texte, cos-llenguatge, textualitat) com allò que enfonsa, que sabotetja el règim de la propietat (en cada situació) i els seus presupostos polítics i ontològics.

Un pensament sobre “Del «Codi Negre» al «Gènere en disputa»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s